story about breathing

I'm just quietly lying in my bed while the cold air enters and leaves through my nose. It is something very natural and automatic. We don't have to think about it, it will happen anyway. But how exactly does it work? The cold air enters our lungs and into the tubes that look like trees. From there it somehow enters into blood? I don't even know. I am just laying in my bed and looking into the dark. My breath sounds as if a solitary man was going with his little boat on a dark river at night. The green leaves sometimes fall on the dark water and flow on it just like my boat until the water flows over them and the leaves drown. I watch the leaves drown as I row my bood deeper into the dark forest through which the river flows. Oh, I almost fell asleep! Suddenly I open my eyes again. Just the dark ceiling, my breathe entering and flowing out, a quiet loneliness. A coat is hanging on the door knob and it suddenly looks like a person in a doctors suit standing over my bed. Am I sick? I suddenly get a bit scared. But I remember again. I am just laying in my bed. And the air comes in. Right. Some of the air in my body gets filtered and leaves again, right? What was this proces called again? Something like photosynthesis? No, that's something else, right? My legs suddenly feel very heavy and warm. I feel the body is falling asleep again. As if my mind was flying outside of my body, everything is disappearing into the dark and quietness again. Where do I go when the sleep gets too deep? Where am I? I ask myself again but then I disappear for a moment again. There is just the body laying in the bed in a dark room but it seems as if nobody was inside the body. I suddenly have no memory of who I am. It is like an empty dark space. But the cold air still enters through the window. It is freshened by the scent of an evening park, the blooming jasmine there, it enters my lungs, my blood, but I am somewhere else. I open my eyes again. The doctor is standing next to my bed and looking at me. It has a human body but it has no eyes nor mouth. If I asked something it wouldnt answer but I still feel as if it was looking at me. 

I come back to focusing on my breathe. They say that Buddha said that if you keep aware of your breathe for one hour, you will reach enlightenment. Usually I only breathe through my left nostril. It took me a lot of time to feel it but the more I focused on it, the deeper I felt the air entering my lungs. The good thing is that I have hair in my nose so the dust can't enter my lungs. I imagined how would my lungs look like if the dust could enter in them. Probably like the inside of an old vacuum cleaner. I focus with gratitude on the hair in my nose. Hair in the nose , what a genius idea I think to myself, with my eyes closed. And I've heard another story, namely, that the eyelashes and eyebrows grow in order to protect us from sand entering our eyes. I imagine myself walking on the desert, wind with sand blowing into my eyes. What a nice day. I'm in my room, it is night. From time to time one can hear a police or ambulance alarm, one can hear a car pass by, a laughig drunkard, but I am in my world. In my mind I am walking on a warm desert, the sun burning into my face. 

Version in catalan 

Estic tranquil·lament estirat al meu llit mentre l'aire fred entra i surt pel meu nas.  És una cosa molt natural i automàtica.  No hem de pensar-hi, passarà igualment.  Però, com funciona exactament?  L'aire fred entra als nostres pulmons i als tubs que semblen arbres.  A partir d'aquí entra d'alguna manera a la sang?  Ni tan sols ho sé.  Estic estirat al meu llit i miro a la foscor.  La meva respiració sona com si un home solitari anés amb la seva barqueta a un riu fosc de nit.  De vegades, les fulles verdes cauen sobre l'aigua fosca i hi flueixen igual que la meva barca fins que l'aigua passa per sobre d'elles i les fulles s'ofeguen.  Observo com s'ofeguen les fulles mentre rem el meu cos més endins en el bosc fosc per on flueix el riu.  Oh, gairebé m'he adormit!  De sobte torno a obrir els ulls.  Només el sostre fosc, la meva respiració entra i surt, una soledat tranquil·la.  Hi ha un abric penjat al pom de la porta i de sobte sembla una persona amb un vestit de metge dempeus al meu llit.  Estic malalt?  De sobte em faig una mica de por.  Però ho recordo de nou.  Només estic estirat al meu llit.  I l'aire entra. Exacte.  Part de l'aire del meu cos es filtra i torna a sortir, oi?  Com es va anomenar aquest procés de nou?  Alguna cosa com la fotosíntesi?  No, això és una altra cosa, oi?  Les meves cames de sobte se sent molt pesades i càlides.  Sento que el cos torna a adormir-se.  Com si la meva ment volgués fora del meu cos, tot torna a desaparèixer en la foscor i la quietud.  On vaig quan el son es fa massa profund?  On sóc?  Em torno a preguntar però després desapareixo de nou per un moment.  Només hi ha el cos estirat al llit en una habitació fosca, però sembla com si ningú estigués dins del cos.  De sobte no recordo qui sóc.  És com un espai buit i fosc.  Però l'aire fred encara entra per la finestra.  Es refresca amb l'olor d'un parc nocturn, el gessamí florit allà, entra als meus pulmons, a la sang, però sóc en un altre lloc.  Torno a obrir els ulls.  El metge està dret al costat del meu llit i em mira.  Té cos humà però no té ulls ni boca.  Si preguntés alguna cosa no respondria, però encara tinc la sensació que em mirava.

Torno a centrar-me en la meva respiració.  Diuen que Buda va dir que si et mantens conscient de la teva respiració durant una hora, arribaràs a la il·luminació.  Normalment només respiro per la fossa nasal esquerra.  Em va costar molt de temps sentir-ho, però com més m'hi centrava, més profundament sentia que l'aire entrava als meus pulmons.  El bo és que tinc pèl al nas perquè la pols no pugui entrar als meus pulmons.  Em vaig imaginar com serien els meus pulmons si hi pogués entrar la pols.  Probablement com l'interior d'una aspiradora antiga.  Em concentro amb gratitud en els cabells del meu nas.  Pels al nas, quina idea més genial em penso, amb els ulls tancats.  I he sentit una altra història, és a dir, que les pestanyes i les celles creixen per protegir-nos de l'entrada de sorra als nostres ulls.  M'imagino caminant pel desert, vent amb sorra que bufa als meus ulls.  Quin dia més bonic.  Estic a la meva habitació, és de nit.  De tant en tant s'escolta l'alarma de la policia o de l'ambulància, se sent passar un cotxe, un borratxo rient, però estic al meu món.  En la meva ment estic caminant per un desert càlid, el sol cremant-me a la cara.